Rúbriques

Rúbriques

Disseny didàctic i avaluació

Disseny didàctic i avaluació

Disseny del projecte

Seqüència d'activitats

Fase d'exploració

Fase de construcció de coneixements

Fases d'estructuració i aplicació

Comunicació pública a través de productes

“Bones” preguntes

“Bones” preguntes
Com plantejar les propostes?

Quan s'han de plantejar les preguntes per afavorir una avaluació formadora? Com apropiar-se dels problemes? Quina diferència hi ha entre una predicció i una hipòtesi? Com treballar bé la dimensió metodològica?

Preguntes del model dels sistemes materials

Exemples de preguntes sobre material i propietats, sòlids, líquids i gasos, mescles i substàncies pures, canvis, cicle de la matèria, i estructura de la matèria.

Preguntes del model dels sistemes físics

Exemples de preguntes sobre masses, gravitatòria, electromagnètica, forces, velocitats i sobre la conservació de la matèria i l'energia.

Preguntes contextualitzades, productives, complexes, obertes i tancades

Exemples de preguntes situades en contextos reals que ajuden a identificar idees i coneixements previs, per poder entendre quin és el punt de partida i compartir objectius.

Preguntes del model dels sistemes geològics

Exemples de preguntes sobre la Terra a l'Univers, la geosfera, l'atmosfera, la hidrosfera, les roques, sòl, volcans, terratrèmols, fòssils i riscos naturals

Preguntes de la dimensió actitudinal de la competència científica

Quins són els meus valors i actituds cap a la ciència i/o els científics? Com i quan els poso en acció?

Webs recomanades

Aplicació de Recursos al Currículum

Cercador de recursos seleccionats pel CESIRE i classificats per etapes educatives i models sistèmics. Pràctics, útils, contrastats amb els millors professionals.

Enseñando ciencia con ciencia

És un PDF publicat pel Ministeri d'Educació el 2020, de 167 pàgines, que recull els darrers descobriments sobre com ensenyar ciència.

Avaluar per aprendre

Web del grup d'acció-reflexió d'aprenentatge entre iguals de Rosa Sensat. Hi trobareu molts recursos sobre avaluació i vídeos de Neus Sanmartí

Publicacions

La competència lingüística dins els projectes

Aproximació a l'estudi dels minerals a Cicle Inicial i Mitjà (Conxita Màrquez i Àngels Prat, 2012)

La biblioteca escolar

Converses a la biblioteca. (2012) La biblioteca escolar com a eina educativa a Cicle Mitjà

La lectura

El que he après de lectura ara que no sé llegir, (2012) una narració autobiogràfica on l'Àngels explica la seva malaltia.

Llegir 9 paraules per minut, (2013) narració autobiogràfica.

Autobiogràfics

L'amic Miquel Martí Pol (2013)

Llibre de text i currículum

Definició i visions
Aclariments i discussió
Història i justificació

El llibre de text és aquell llibre que inclou els continguts propis de l’ensenyament escolar, amb suggeriments d’exercicis i guia per al professor.

El terme a vegades s’usa ampliat a qualsevol manual de suport a un curs.

Per tant, el material o guia didàctica que elabora el professorat és també un “llibre de text”.

En teoria, els llibres de text es relacionen amb el currículum “oficial”, però a la pràctica solen respondre a criteris de mercat, és a dir, s’adapten a allò que el professorat que el compra creu que ha de contenir i proposar. Com que el professorat innovador no els habitua a comprar, generalment responen a un plantejament tradicional de l’ensenyament, tant en la manera de seleccionar i plantejar els continguts com en el tipus d’activitats d’aprenentatge que es proposen.

Habitualment concreten el currículum oficial a un nivell molt ampli, ja que es percep que un llibre de text “prim” té poc “contingut”. En aquest sentit és interessant comprovar que el nou currículum d’USA especifica quins són els sabers que no cal avaluar.

En el nostre país, com que hi ha llibertat d’edició, no hi ha cap control sobre la seva qualitat i idoneïtat en relació al currículum oficial –més enllà de la revisió de possibles errors en la definició o explicació de les idees-.

Al ser un llibre que va dirigit a  una població àmplia, normalment no solen partir de contextualitzar el coneixement ni tenen en compte la diversitat d’aptituds i d’interessos de l’alumnat.

El llibre de text té una llarga tradició històrica, que parteix amb les primeres cartilles per ensenyar llatí. Després es van convertir en les “enciclopèdies” escolars que reco-llien informacions i conceptes de diferents disciplines, especialment en l’educació primària. Actualment, a partir del desenvolupament d’Internet, n’hi ha en format digital, però en la majoria dels casos no comporten canvis substancials respecte als que es fan en paper.

Cada vegada més els propis professors estan dissenyant el seus propis “llibres de text”, que habitualment en diuen guies de treball. Però moltes vegades reprodueixen les maneres de plantejar les preguntes, les informacions i les activitats pròpies dels llibres de text tradicionals.

Informació, coneixement, saviesa

Definició i visions
Aclariments i discussió
Història i justificació

Es diu que estem vivint tant en la societat de la informació com en la del coneixement. Segons Lamo d’Espinosa (2004) [1] cal distingir entre informació, coneixe-ment i saviesa.

[1] Lamo de Espinosa, E. (2004). Información Ciencia y sabiduría. Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 20

Fins el segle XIX l’escola s’ha fonamentat bàsicament en un aprenentatge mecanicista de la lectura, l’escriptura i el càlcul, i en la memorització i repetició d’informacions. A una edat  primerenca s’aprenien oficis, en el mateix lloc de treball.

Informació

La informació  només ens permet saber què hi ha, com és, on està…

Actualment, és evident que la informació està a l’abast de tothom i que no té sentit memoritzar-la. Ens cal revisar la visió que l’alumnat ha d’aprendre bàsicament a reproduir informacions i a fer càlculs i aplicar mecànicament fórmules.

Des dels seus orígens, l’escola s’ha fonamentat en la memorització d’informacions. Tenia el seu sentit ja que fins fa pocs anys, per accedir a elles només es podia fer anant a biblioteques o consultant enciclopèdies que només estaven a l’abast de molt pocs.

Coneixement

El coneixement comporta com-prendre i generar arguments per decidir què és pot fer (i per analitzar críticament la informació). 

El coneixement és el que és trans-ferible, mentre que les informacions no ho són. Es relaciona amb grans idees o models teòrics que ens són útils per explicar i comprendre molts fets, fer predic-cions i actuar de manera fona-mentada.​

Si bé és cert que actualment la informació està a l’abast de tothom, cal saber trobar-la i valorar la seva idoneïtat i validesa. Per exemple, per a una cerca a Internet eficaç i eficient no és tracta d’anar provant paraules més o menys a l’atzar, sinó d’activar el coneixement que porta a plantejar “bones” preguntes a partir de les quals deduir les paraules-clau. Però, a més, aquest coneixement és necessari per decidir si la informació que es troba és útil per a les finalitats de la cerca.

El coneixement sí que s’ha d’integrar a la memòria i s’ha de poder activar quan sigui necessari.

Encara ara l’escola aprofundeix poc en promoure la construcció del coneixement. Si s’analitzen les proves d’avaluació que es plantegen a les escoles, la majoria es relaciona amb reproduir informacions i afirmacions, i no en utilitzar el coneixement.

Els conceptes que s’ensenyen a més són molt atomitzats, i no es treballen les interrelacions entre ells, ni la seva relació amb els fets del món de l’alumnat que possibiliten comprendre’ls.

Actualment, els currículums innovadors promouen la construcció de “grans idees” o de xarxes d’idees o models teòrics.   

Saviesa

La saviesa ens possibilita plantejar-nos què val la pena fer. També es diu que és la capacitat d’utilitzar el coneixement de manera intel·ligent i amb criteris ètics.

La saviesa s’aprèn al moment d’actuar i utilitzar el coneixement per fer accions rellevants socialment, amb contingut ètic. En aquest aprenentatge hi té molt a veure el currículum ocult; l’exemple.

En general, es treballen valors i actituds sobre els quals hi ha un acord social, però sovint es discuteix fins a quin punt l’escola ha d’incidir en el treball entorn de temàtiques que són socialment controvertides (per exemple, s’està d’acord en discutir i promoure el reciclatge però no en possibles canvis en el model de vida consumista).

En tot cas, hi ha acord en el fet que no s’ha de confondre dogmatisme amb obertura i discussió a l’escola de posicions diverses.

 

La LOGSE va ser el primer currículum oficial que va incloure explícitament els valors i les acti-tuds com a un tipus de continguts. També va incidir en el treball de les anomenades temàtiques trans-versals i en la creació de l’assignatura d’ètica (optativa). Currículums posteriors van crear noves assignatures com l’educació per a la Ciutadania.

Tanmateix, el treball entorn d’aprendre què val la pena fer no s’ha integrat en les assignatures obligatòries i només s’acostuma a promoure en la part optativa del currículum.

Disciplines, assignatures, matèries

Definició i visions
Aclariments i discussió
Història i justificació

Una assignatura és una matèria objecte d’estudi a l’escola, que té un currículum específic fixat per l’administració però que el professorat (i els llibres de text) reinterpreten. Les assignatures obligatòries són les que configuren el currículum conduent a l’obtenció d’un determinat títol.

Es relaciona habitualment amb alguna disciplina o branca del coneixement, però no necessàriament. Per exemple, l’assignatura de matemàtiques és alhora una matèria i una disciplina.  L’assignatura o matèria de “medi” a primària  o de física i química a secundaria inclouen, cada una d’elles, diferents disciplines.

Les assignatures del currículum i la seva agrupació responen, no tant a criteris científics, sinó més aviat als relacionats amb la tradició de cada país. Per exemple, a molts països la geologia es considera una branca de la geografia, i l’agrupa-ment d’assignatures que imparteix un mateix docent es fa entre matemàtiques i física, i química i biologia.

La caracterització actual, que respon a una organització tradicional de la universitat espanyola, també és discutible donat que molts llicenciats ho són en carreres interdisciplinàries.

Un altre aspecte molt discutible és la separació tradicional entre ciències i lletres; qualsevol disciplina necessita d’un bon coneixement dels diferents llenguatges per comunicar el coneixement (explicar, definir, argumentar…), i tot coneixement té vessants científiques i socials. 

A l’antiga Grècia, les úniques assignatures eren gramàtica, música i educació física, i a Roma, a partir del segle II, escriptura, lectura, càlcul i les lleis romanes.

A l’edat mitjana el currículum el formaven les set arts: el “trívium”, que corresponia a la gramàtica, la dialèctica y la retòrica, i el “quadrívium”, integrat per la músi-ca, l’aritmètica, la geometria i l’astronomia (cal recordar que era una educació per a una minoria de la població).

Les assignatures actuals del currículum escolar es van fixar a mitjans del segle XIX, quan ja s’havien començat a desenvolupar nous camps en la ciència, els quals era necessari conèixer en alguns oficis o feines, i les llengües vernacles van ser també les llengües de l’escola.

Actualment, estan sorgint moltes més disciplines que sovint inclouen diferents branques del coneixement, com l’ecologia, , la bioquímica, la geofísica, la tecnologia alimentària…

La previsió és que, en un futur, les assignatures seran diferents de les actuals, però això no significa que els continguts bàsics de les diferents disciplines no es continuïn apre-nent.

Currículum

Definició i visions
Aclariments i discussió
Història i justificació

Un currículum és una proposta que precisa què ensenyar (què es vol que l’alumnat aprengui), quan ensenyar-ho i com, i què, quan i com avaluar (Coll, 1995). Pot ser més o menys tancat o obert. 

Segons Stenhouse (1984)[1], un currículum és una hipòtesi de treball que es valida a partir de la seva aplicació a les aules.  El veritable currículum no és aquell que defineix l’administració educativa, sinó el que el professorat posa en pràctica.

També es parla del currículum ocult per referir-se a aquell que el professorat no explicita en cap moment però que l’alumnat aprèn a partir del que viu a l’escola amb els docents i els companys.

Actualment es parla de “currículums innovadors” per referir-se a aquells que busquen transformar  aspectes de la pràctica escolar tradicional relacionats amb el què, el quan, el com, i el què i com avaluar, a partir de replantejar-se la seva finalitat.

[1] Stenhouse, L. (1984). Investigación y desarrollo del currículum. Madrtid: Ed. Morata.

Un currículum, tant si es tracta de l’oficial que defineix l’administració com d’aquells que els docents apliquen realment a les aules, reflecteix la visió del coneixement i del procés educatiu dels que el dissenyen (tant si és l’administració com el professorat). No són neutres i responen a criteris antropològics, sociològics, pedagògics, psicològics, ideològics…, així com també, en el cas dels currículums que s’apliquen, a característiques de l’alumnat, als materials didàctics, als espais disponibles…

És molt diferent el currículum prescrit del que recullen els llibres de text i de l’aplicat realment a les aules. Aquest no canvia fàcilment, perquè les concepcions del professorat són difícils de canviar.

Els anomenats currículums innovadors, proposen canvis signifi-catius en diferents aspectes que conformen un currículum (en el què, en el quan, en el com…). Es discuteix que sovint la reflexió sobre què aprendre no inclou repensar els coneixements que formen part de la cultura de la humanitat, als quals o bé no se’ls dóna importància o bé se’n tendeix a avaluar el de sempre.

Es comença a parlar de “currículum” a la Llei General d’Educació (1970). Abans es parlava del “programa”, i es referia només als continguts conceptuals que es pretenien ensenyar. Després, van passar a ser les prescripcions que emanaven de cada llei educativa, és a dir, quan canviava la llei, ho feia també el currículum.

El currículum de la LOGSE es deia que era obert i descentralitzat, perquè cada centre l’adaptés a la seva realitat (es parlava de 3 nivells de concreció del currículum).

Els governs han anat explicitant molt més els currículums amb la pretensió d’uniformitzar els aprenentatges de la població, però a la pràctica tenen poca influència en allò que s’ensenya realment a les aules. Per això, en els darrers anys es va donant cada cop menys importància al currículum i més a l’avaluació externa com a mitjà per canviar pràctiques.

Actualment, estan sorgint molts currículums nous que provenen més de la revisió feta en el marc de cada centre que no pas de propostes de l’administració educativa.