Teresa Pigrau. Neus Sanmartí.
Font imatge: https://issuu.com/colquimcat/docs/npq_449/20
Habitualment s’utilitza com a idees coincidents els termes ‘aigua natural’ (no contaminada, que brolla de fonts a la muntanya) i ‘aigua pura’ (destil·lada).
De tipus d’aigües n’hi ha molts. Al ser l’aigua un bon solvent, a la natura sempre la trobem formant dissolucions. Segons el tipus i quantitat de substàncies dissoltes tenim diferents tipus d’aigües, que es classifiquen de maneres diverses:
Aigües naturals I aigua pura
Les primeres poden ser superficials (llacs, glaceres, rius...), subterrànies (que brollen en fonts, mines..., i sovint s’anomenen aigües ‘minerals’), o atmosfèriques (pluja, aigua dels núvols). Totes elles contenen substàncies dissoltes (que segons els tipus es diferencien en aigües carbonatades, ferruginoses, etc.). En canvi, l’aigua pura és el resultat d’aplicar tècniques de destil·lació o desionització per eliminar aquestes substàncies.
Aigües dolces i aigües salades
La diferència rau en la quantitat de sals dissoltes. En el segon cas contenen molta proporció de sal comú (clorur de sodi). Cal recordar que la densitat de l’aigua augmenta amb la concentració de sals -al Mar Mort, es sura molt més que als oceans i en aquests, molt més que als llacs-.
Aigües dures i aigües blanes o toves
Es diferencien per la quantitat de carbonats de calci que contenen. Les aigües dures donen poca escuma amb els sabons i provoquen l’obturació de canonades.
Aigües potables i no-potables
Es diferencien per si són aptes pel consum humà, i depèn no sols de la quantitat i tipus de substàncies dissoltes, sinó també dels microorganismes que contenen.
Aigües contaminades
Es caracteritzen per contenir substàncies i microorganismes que impedeixen el desenvolupament de la vida. Les aigües residuals són aigües contaminades degut al consum humà, agrícola i industrial.
Com podem comprovar si una aigua natural és pura?
Aprofitant una sortida, els infants poden recollir aigües provinents de rius o rierols, fonts, basses…, i a l’aula ens preguntem si són pures i com ho podríem saber, atès que a l’observar-les totes són incolores i transparents, A partir de les seves propostes, que poden incloure des de provar-la (que ens portarà a parlar sobre perquè no és una bona opció donat que podria estar contaminada), fins a “treure l’aigua i veure si queda alguna cosa”. També surt el dubte sobre si totes les aigües contenen la mateixa quantitat (i tipus) de substàncies dissoltes.
Per ‘treure’ l’aigua podem evaporar-la. Com la quantitat de solut és molt poca, és recomanable que abans d’aplicar el procediment a l’aula amb l’alumnat, els mestres haguem concentrat alguna de les aigües (partint com a mínim de 1 l.) perquè, en cas contrari, el procés és molt lent. Una vegada concentrada, acabem el procediment amb els nens i nenes, que poden observar el residu sòlid que s’obté.
Com normalment la quantitat de sals dissoltes és molt poca, també es pot fer amb aigua de mar, que en conté moltes més. En aquest cas, a més, l’aigua es pot acabar d’evaporar deixant-la al Sol o damunt d’un radiador, accions que poden dur a terme els infants.
Font: Esc. Pompeu Fabra (Llançà) https://mitjapompeu.blogspot.com/2017/11/experiment-levaporacio.html
Com podem recollir l’aigua que s’ha evaporat? ¿Serà pura? ¿Serà potable?
El pas següent serà preguntar-nos si podríem recollir l’aigua que s’ha evaporat i així tenir una aigua pura, sense substàncies dissoltes. En aquest cas, el procediment a aplicar és el de la destil·lació (cal fer el muntatge de l’aparell).
Un possible tema per a la conversa és si les aigües naturals i les pures són bones per beure
. En el cas de les naturals, convé reflexionar sobre el tipus de substàncies que poden contenir en dissolució, el seu possible caràcter nociu per als humans i el grau de concentració a cada aigua (per exemple, la sal no és nociva, però com que el nivell de concentració a l’aigua del mar és molt alt, aquesta aigua no és apta per consumir). També es pot fer referència als microorganismes que pot contenir l’aigua i que fan que sigui no-potable, fins i tot la provinent de fonts subterrànies. En el cas de l’aigua pura -destil·lada- també es desaconsella beure-la perquè, entre d’altres raons, no conté alguns dels elements que complementen la nostra dieta (calci, magnesi, ferro, sodi…). En la mateixa línia tampoc és un bona opció beure aigua de la pluja (o directament de la neu), que és el resultat d’un procés similar al d’una destil·lació feta al laboratori. En aquest cas, a més del problema de la falta de minerals, s’afegeix el fet que al precipitar, dissol substàncies que hi ha a l’aire que poden ser contaminants i prejudicials per a la salut (per exemple, es parla de pluja àcida).