Teresa Pigrau, Neus Sanmartí
Ensenyar i aprendre ciències és una activitat complexa i requereix aplicar i posar en relació diferents camps del saber, i encara més en el moment actual en el qual hi ha un acord en tot el món de plantejar els currículums en el marc d’un paradigma competencial. Com deia Rosalind Driver, una pionera en la investigació en didàctica de les ciències, no es poden transmetre coneixements com si fossin porcions. L’únic que es pot fer és plantejar activitats perquè els estudiants actuïn i puguin aprendre en funció de la seva situació personal. Però, què és important que els joves sàpiguen, valorin i siguin capaços de fer en situacions on la ciència i la tecnologia tenen un paper important? Quins són els coneixements que ha d’aprendre l’alumnat en el context social, cultural i personal actual? Com han de ser les activitats d’ensenyament perquè realment promoguin aquests aprenentatges? En quin ordre cal aplicar-les?
En aquest document es vol anar responent a aquests interrogants a partir d’aprofundir en els diferents aspectes que conformen l’activitat científica escolar i la seva relació amb les diferents dimensions de la competència científica. En especial, es vol incidir en com l’avaluació, entesa com a regulació en interacció, pot afavorir el procés d’aprenentatge.

Els i les alumnes només aprendran si té sentit per a ells i elles tot allò que es fa, es parla, s’escriu, es llegeix, es pensa o es valora a la classe de ciències, és a dir, si són protagonistes del treball que es fa a l’aula i se’ls dóna veu. No n’hi ha prou, per tant, amb que l’ensenyant doni a conèixer termes científics mitjançant definicions, ni que faci repetir explicacions teòriques de llibres o expressades per ell mateix sobre com és el món i com funciona. Les “entitats” científiques, les teories i les fórmules que es puguin aprendre responen a un objectiu: explicar algun fenomen, predir què pot passar, controlar i millorar un procés, justificar la presa de decisions per a alguna actuació, etc.
Per poder promoure aquests aprenentatges, aquest document proposa un camí o procés fonamentat en la recerca en didàctica de les ciències. Actualment no té gaire sentit creure que la teoria no és útil i que només amb la pròpia experiència es pot donar resposta al repte d’aconseguir que la gran majoria dels nois i noies aprenguin una ciència que sigui significativa (en relació al coneixement científic actual) i rellevant socialment (orienti l’actuació en relació als problemes de la societat) i, al mateix temps, gaudeixin d’aquest aprenentatge.