Neus Sanmartí, Teresa Pigrau
La dimensió actitudinal de la competència científica fa referència als valors, sentiments i emocions, motivació, interessos, actituds, creences i conductes que són bàsiques en tota activitat científica. Tots aquests components condicionen que els estudiants es puguin comprometre en el plantejament de preguntes, en els processos per donar-hi respostes i amb la presa de decisions racionals en la seva actuació personal i col·lectiva. Cal tenir en compte que el treball científic està motivat per una intensa curiositat i interès per comprendre els fets del món i el desig de trobar respostes a les preguntes i dubtes que les persones ens anem plantejant. Però arribar a uns resultats pot no ser fàcil i requereix perseverança i ser autocrític a l’hora de validar tant les proves recollides com l’explicació proposada.
Les actituds i els valors formen part de la construcció de la cultura científica. L’activitat científica escolar (ACE) necessita, per desenvolupar-se, discutir sobre els valors que l’orienten, li donen sentit, la fan avaluable i la regulen. Si els coneixements científics es presenten com si les seves afirmacions fossin objectives, universals, veritables i neutres, es podria contribuir a donar una imatge falsa de la ciència i a creure que no té res a veure amb els conflictes de valors ni amb el compromís de les persones que la duen a terme.
Per tant, l’aprenentatge científic a l’escola no pot obviar promoure un espai de reflexió interior sobre els valors que l’orienten ja que no és cert que les ciències siguin neutres i sense contingut ideològic. Moltes de les decisions sobre què investigar i sobre les conclusions d’una recerca estan condicionades pels sistemes de valors econòmics, polítics, estètics, ecològics, religiosos…, i cal tenir present que ser racional no implica deixar de tenir creences i sí deixar de ser crèdul.
En el context escolar, també és important l’actitud de l’alumnat envers la ciència, és a dir, la predisposició personal cap el seu coneixement i l’avaluació que cadascú en fa. Aquesta avaluació està condicionada per les diverses creences sobre la ciència i el seu aprenentatge, i influeix en si agrada o es rebutja aproximar-se a aquest camp del saber. Per tant, sense promoure el desenvolupament de l’empatia cap a la ciència serà difícil que l’alumnat aprengui un coneixement científic significatiu.
També cal tenir en compte la diferència que es dóna entre gèneres, ja que es tendeix a considerar que l’activitat científica és més pròpia d’homes que de dones i sovint aquestes queden en segon terme. A vegades, des de la mateixa ciència la discriminació de les dones s’ha justificat per diferències biològiques, però si es valora la igualtat entre les persones no tindrà sentit argumentar sobre la preponderància d’un sexe sobre l’altre a l’hora de fer ciència.
Aquestes reflexions ens porten a reconèixer que la dimensió actitudinal de la competència científica és quelcom complex. Per afrontar el seu desenvolupament, en aquest document es distingeix entre les actituds cap a la ciència i les actituds científiques. Les primeres es refereixen a l’interès per l’activitat científica (gust per relacionar causa-efecte, valoració del paper de la ciència i de les persones científiques –home i dona- en la vida diària qüestionant les supersticions, etc.), i les segones a la predisposició per aplicar una activitat investigadora fonamentant les explicacions en proves empíriques, en el dubte sistemàtic i en ser crític i rigorós, per col·laborar amb d’altres en la recerca de proves i en la gènesi d’interpretacions, etc.
