A partir de l’anàlisi de les dades cal prendre decisions que possibilitin avançar. És en aquesta direcció que cal orientar la retroalimentació (el feedback). És sens dubte el més difícil de tot procés d’avaluació, ja que podem tenir moltes dades i haver fet moltes anàlisis i valoracions, però, si tot plegat no promou que es prenguin decisions útils per avançar, és molta feina però poc significativa.
La presa de decisions l’ha de fer cada aprenent, tot i que molt sovint es necessita l’ajuda d’altres. Tots creiem que fem les coses el millor possible i cal que algú ens doni idees per avançar. És una regla útil que, abans de demanar ajuda al docent, s’hagi de consultar altres companys, perquè entre iguals s’aprèn molt i, a més, promou l’autonomia. Si molts alumnes pregunten directament al mestre és perquè els allibera de pensar per ells mateixos. Per parelles, poden comparar planificacions o visualitzar les exposicions realitzades i, aplicant els criteris d’avaluació consensuats, plantejar propostes concretes de millora. Poden ser útils guions del tipus exemplificat a la figura 7, i de nou recordem que s’ha d’anar pas a pas, i avaluar-regular només aquells aspectes a tenir en compte en fer una exposició oral que s’hagin treballat.
Quan es valora que s’ha fet un bon procés d’aprenentatge, també es poden prendre decisions per qualificar els nivells d’assoliment de la competència, aplicant els mateixos criteris consensuats. Es pot fer comparant amb les produccions inicials i decidir quant s’ha après, tot triangulant valoracions (del propi alumne, de docents, de companys, i, fins i tot, de familiars o algun altra tipus de públic). Comporta acceptar que no tothom serà excel·lent en aquesta competència (i en d’altres), però sí que tots i totes han d’assolir el que hem acordat com el nivell mínim.