La lluna que veiem

Per què la veiem en diferents formes?

Una idea important és que la Lluna no té llum pròpia i només es veu quan està il·luminada pel Sol. Depenent de la nostra posició a la Terra la veurem en diferents formes. Es pot fer una simulació, o una dramatització amb tres personatges, el Sol, la Terra i la Lluna:

Martínez Losada, C.; García Barros, S. (2010). Qué vemos en el cielo y cómo podemos explicarlo. A: Competencia en el conocimiento y la interacción con el mundo físico. MEC. Clica sobre el dibuix per accedir-hi.

La Lluna nova és a la posició 1, i la plena a la 3. A la posició 1, la Lluna no es veu perquè el Sol il·lumina la cara que no es veu des de la Terra (Lluna nova). A la posició 3, en canvi, el Sol il·lumina completament la superfície que veiem des de la Terra (Lluna plena).

Cal recordar que l’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra no coincideix en el mateix pla amb què aquesta orbita al voltant del Sol i, per tant, no hi ha un eclipsi cada mes.

Per què hi ha una part de la Lluna que no veiem mai?

La resposta té a veure amb el fet que el moviment de rotació de la Lluna al voltant del seu eix triga 28 dies i té la mateixa durada que la Lluna en fer una volta a la Terra. Per experimentar-ho, un alumne pot girar al voltant de la Lluna a la mateixa velocitat que la Lluna gira al voltant d’ella i comprovar que sempre veu la mateixa cara.

Els eclipsis, de Sol i de Lluna

Els eclipsis, de Sol i de Lluna
Què és un eclipsi?

Davant de la pregunta què és un eclipsi?, serà necessari relacionar-la  amb com es formen les ombres i la posició relativa dels astres que intervenen en el fenomen.

Font: Jordi, C., & Estalella, R. (2008). L’astronomia a les aules.
Com de grans creus que són el Sol, la Terra i la Lluna? i com pot ser que en un eclipsi de Sol, la Lluna, que és petita, pugui tapar el Sol?

De nou, hem de comprovar que l’ombra d’un objecte petit pot tapar un objecte gran. 

Dibuix inicial al voltant de la pregunta: quina grandària creus que tenen el Sol, la Terra i la Lluna, P5. Font: Pilar Sanchez Agustino, CEIP Xunqueira (Pontevedra)
Dibuix final (després d’haver treballat el tema) al voltant de la pregunta: quina grandària creus que tenen el Sol, la Terra i la Lluna, P5.

Font: Pilar Sanchez Agustino, CEIP Xunqueira (Pontevedra)

Per saber-ne més. Sànchez Agustino MP. (2016) Eclipsi. Revista Guix, 422

Com és que no hi ha un eclipsi cada vegada que la Lluna es posa entre el Sol i la Terra o la Terra entre el Sol i la Lluna?

Simulació d’eclipsis en funció de l’alineació dels astres i de la distància entre ells. Font: Pilar Sanchez Agustino, CEIP Xunqueira (Pontevedra)

Com s’ha de mirar un eclipsi solar? Què passaria si el miréssim directament?

S’ha de relacionar amb com l’ull percep els objectes i com les imatges es recullen a la retina, que pot quedar afectada per la intensitat de la llum.

Imatge: Amparo Lozano. Cliqueu sobre la imatge per veure com muntar el tub estenopeic i altres propostes per l'observació dels eclipsis.

El dia i la nit i les estacions

El dia i la nit i les estacions

Neus Sanmartí, Teresa Pigrau i Conxita Màrquez. 

Aquí hi trobareu un recull d’exemples d’activitats i “bones preguntes” per a construir coneixements a través de l’experimentació sobre per què existeixen el dia i la nit i les estacions. Imatge esquerra: Jordi Domènech-Casal.

Com és que hi ha dia i nit?

Respondre a preguntes sobre com és que hi ha dia i nit? requereix pensar en la Terra com un planeta esfèric. Es pot treballar amb un globus terraqui (o amb una esfera de porexpan) girant al voltant d’un eix inclinat d’Est a Oest, i il·luminat per un focus (el Sol). L’alumnat pot observar que hi ha tota una zona de la Terra on els dies són llargs perquè la zona il·luminada és ampla (o gran), mentre que hi ha una altra zona de la Terra (hemisferi contrari) on els dies són curts i únicament se n’il·lumina una petita part. Imatge: Escola Pia de Sabadell

Per què hi ha estiu i hivern? (i d’altres relacionades amb les estacions)

Paral·lelament, situant una agulla en una part del globus i fent-lo girar, es poden observar les variacions en la longitud de l’ombra. Aquestes observacions permeten associar les estacions a les zones de la Terra on hi ha més o menys hores de Sol i començar a respondre a la pregunta per què hi ha estiu i hivern? (i d’altres relacionades amb les estacions). Font imatge: CESIRE CDEC

De fet, per treballar les estacions començaríem observant el nombre d’hores de llum solar, a partir, per exemple, de preguntar-nos com és que quan celebrem l’aniversari d’un company a la tarda, en uns és de nit i en d’altres és de dia? i de relacionar els aniversaris de tots amb l’hora de la sortida i la posta de Sol.

Per saber-ne més: – AA VV. (2018). ¡Aún no es otoño porqué no se han caído todas-todas las hojas! Propuesta de cambio de contenidos sobre las estaciones. Aula, 277, 28-33.

Com és que els dies i les nits no tenen les mateixes hores? Notem la mateixa escalfor quan estem una estona llarga al sol que quan hi estem poc temps?

I després, passaríem a pensar com és que on vivim nosaltres els dies i les nits no sempre tenen les mateixes hores? També ens preguntarem si quan estem una estona llarga al Sol, notem la mateixa escalfor que quan hi estem poc temps?, i començar a pensar en el fet que la sensació de fred o calor no es deu només a estar a prop o lluny del focus o font d’energia. Aquestes idees són importants perquè el que explica que a l’estiu faci més calor que a l’hivern no és la distància de la Terra al Sol, sinó les hores d’insolació i la trajectòria del Sol (el punt més alt on arriba), fenòmens que es deuen a la diferent inclinació de l’eix de la Terra respecte al pla de l’el·líptica.

Quin dia i hora són millors per poder veure 2 planetes i la Lluna? (ESO)

Una altra proposta, per alumnes més grans (ESO), és la de pensar què hem de tenir en compte per organitzar una observació astronòmica. Per fer-ho, cadldrà abordar conceptes com el Pla de l’Eclíptica i els moviments de rotació i translació, amb la finalitat d’elaborar un  calendari que els permeti determinar quin dia i hora és millor fer l’observació per poder veure 2 planetes i la Lluna. Per ampliar informació es pot consultar El projecte i l'article sobre Howlin’Wolves de Jordi Domènech Chavarría clicant sobr la imatge.

La Terra a l´Univers

La Terra a l´Univers
Idees per construir

Les idees bàsiques per treballar

"Bones" preguntes i activitats

Per progressar en l'aprenentatge

Resum d'idees clau

Sabers que volem recordar al final del procés.

Idees per construir

La Terra és part d’un sistema ampli, el Sistema Solar, que alhora forma part d’una de les moltes galàxies de l’Univers. A infantil i primària es treballa especialment el model Sol-Terra-Lluna, i es poden realitzar moltes observacions i simulacions, tot i que la interpretació d’alguns fenòmens astronòmics requereix d’un grau d’abstracció propi de secundària.

La dificultat de treballar aquest model rau en l’existència d’estereotips culturals, així com també en el fet que ja des de petits se’ls introdueix el model heliocèntric, el qual es troba ben lluny de l’experiència del propi alumnat, i que provoca grans confusions. Cal, en canvi, partir de l’observació dels fenòmens i ajudar a passar de la perspectiva geocèntrica a la perspectiva heliocèntrica de forma gradual.

Foto: Digna Couso.

És un tema que es treballa moltes vegades al llarg dels cursos i en diferents projectes, tot i que els continguts són molt similars (estructura del Sistema Solar, nombre i tipus d’astres, les estacions i el dia i la nit), i l’aprenentatge s’orienta més bé a nomenar i descriure que no pas a interpretar observacions. 

Tot plegat, condueix a l’aflorament de molts estereotips que no canvien al llarg dels cursos i, fins i tot, són contraris a les observacions. 

Per exemple, que el Sol sempre surt pel mateix lloc, que la Lluna sempre surt de nit, que no es poden veure mai el Sol i la Lluna junts, que l’hivern és fred i nevat i l’estiu és a tot arreu calorós, que l’ombra és més llarga al migdia que al matí, etc. Fins i tot, aquests estereotips poden donar lloc a consolidar idees alternatives, com ara que l’estiu i l’hivern depenen de la proximitat de la Terra al Sol, que és el Sol el que gira al voltant de la Terra, o que és impossible que un astre petit en pugui ‘tapar’ un de molt més gran (eclipsi de Sol).

Moltes de les idees alternatives es reforcen a partir de les il·lustracions dels llibres (fins i tot els de text), contes, cançons…

La dificultat de dominar el model Sol-Terra és gran i, de fet, va més enllà de la mancança d’observació i de l’existència de creences que tenen un origen cultural sobre els astres. L’aprenentatge de noves maneres de concebre l’Univers requereix:

Canvis d’escala i de perspectiva espacial

S’ha de passar del moviment aparent del Sol al voltant de la Terra (model geocèntric que va formular Ptolemeu i que va ser admès durant més de catorze segles), a l’heliocèntric (que va proposar Copèrnic al segle XVI). Aquest model és contrari a l’observació i requereix canviar el sistema de referència i imaginar un Sol i altres astres que veiem petits, com astres molt més grans que la Terra, i que el Sol és una estrella molt petita en comparació a d’altres.

Caldrà ajudar a reconèixer que la Terra es mou segons dos tipus de moviments: un al voltant del seu eix (l’evidència és el dia i la nit), i l’altre al voltant del Sol (evidències són les variacions en les hores de llum solar, les variacions en la trajectòria del Sol -per on surt i es pont, i l’alçada al migdia-).

Superar idees alternatives molt arrelades sobre la propagació de la llum o els factors que promouen l’escalfament dels cossos

No és evident per als aprenents que la llum es propaga en línia recta, que es difon per l’atmosfera i que transporta energia, o bé que al nostre hemisferi, a l’hivern el Sol està més a prop de la Terra que a l’estiu. Tampoc és evident que la Lluna i els planetes no generen llum i que si brillen, és perquè reflecteixen la llum que prové del Sol. En canvi,  el Sol i les estrelles sí que són fonts de llum que n’envien en totes direccions en línia recta.

Serà necessari ajudar als alumnes a identificar més factors que poden explicar l’augment de temperatura (i les estacions), com per exemple les hores d’incidència de la llum solar o la inclinació amb què arriben els raigs de llum a la Terra. I també  a comprovar la diferència entre la llum d’una font de llum primària i l’emesa per un objecte il·luminat (que necessita de la font de llum primària). 

Per saber-ne més:
El model Sol-Terra d'infantil a primària

Couso, D. (2018). El model Sol-Terra d’infantil a primària. Idees per una progressió d’aprenentatge més adient. Guix, 450, 17-20. Cliqueu sobre la Imatge per acceder-hi.

Investiguem els fenòmens astronòmics

Grau, V., Amat, A., Martí J. (2019). Investiguem elsfenòmens astronòmics. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.. Clica sobre la Imatge per descarregar-te el llibre en format pdf.

Manual didàctic d'astronomia

Clica per descarregar el manual didàctic de Jordi, C., & Estalella, R. (2008). L’astronomia a les aules.

"Bones preguntes" i activitats

Observar variacions i regularitats en el moviment del Sol vist des de la Terra

Per on surt el sol cada dia?

O, a una mateixa hora el veiem sempre al mateix lloc? i dibuixar-ho setmanalment en funció de referents -cases, muntanya, mar...-

Podem observar el sol d'esquena?

(I reconèixer que observem el Sol indirectament a partir de les ombres). Els nens i nenes han d’aprendre a observar com són les ombres i quina relació hi ha entre el Sol (font de llum), les persones (l'objecte) i l’ombra. Font imatge: M. Marimon. Escola Baloo 2n primària. Cliqueu sobre la imatge per obtenir més informació.

Imatge: Cristina Carrasco. CEIP Ses Rotes Velles. Mallorca

Si sabem on és l'ombra, sabem on és el Sol?

I abstreure la idea de raig de llum i de la seva propagació en línia recta, així com mesurar la inclinació dels raigs solars amb un transportador

Quin camí fa el sol?

I observar si canvia en l’alçada i en cap a l’est o l’oest -o dreta/esquerra-, i si canvia igual al llarg de l’any, quan està més alt, quan fa el camí més llarg (dies més llargs), etc.

Com és la nostra ombra (o la d'altres objectes) a cada moment del dia, i on és el Sol?

I observar-ho utilitzant una cinta mètrica

També observar-ho utilitzant un gnòmon (longitud) i una brúixola (direcció). Cliqueu sobre la imatge per veure com es fa.

Com és que les estrelles no es veuen durant el dia?

Ja des de petits els nens i nenes es pregunten com és que les estrelles no es veuen durant el dia? I també es sorprenen quan descobreixen que alguns dies o a alguns llocs no les veuen ni per la nit. Serà el moment per comprovar que les estrelles hi són tant de dia com de nit, però que només es veuen de nit si no hi ha llum ambiental. Es poden penjar estrelles fluorescents al sostre de la classe, fins i tot en forma de constel·lació (el carro gran), i observar que quan la classe està il·luminada no es veuen però sí a les fosques. Si a la ciutat no es veuen, pot ser degut a la presència de núvols, però també a que hi ha molta llum ambiental dels fanals i les cases. És per això que es parla de contaminació lumínica.

Aprofundiment en les idees bàsiques (sistemes geològics)

Aprofundiment en les idees bàsiques (sistemes geològics)

Conxita Márquez. Neus Sanmartí

La Geologia pretén comprendre el funcionament del planeta Terra. Això suposa un repte perquè el nostre planeta és un cos dinàmic amb molts elements que hi interactuen i una història llarga i complexa. La Terra ha anat canviant. De fet, en aquest precís moment està canviant, i ho continuarà fent en el futur. A vegades els canvis són ràpids i violents, com quan es produeix un terratrèmol o una riuada, però no sempre és fàcil adonar-se’n. La majoria dels canvis que tenen lloc són molt lents i, per tant, s’emmarquen dins d’una escala de temps geològic. Una altra característica de la dinàmica terrestre és el fet que petits canvis en una part del planeta poden tenir conseqüències grans i sobtades en parts llunyanes, o bé poden tenir un efecte quasi imperceptible. Per exemple, un terratrèmol pot donar lloc a un tsunami catastròfic a un lloc llunyà, o petites repercussions en llocs propers a l’epicentre.

Així és important ajudar l’alumnat a aprendre a observar, parlar i pensar sobre els fenòmens geològics des d’una perspectiva sistèmica. Aquesta aproximació és molt útil perquè les ajuda a descriure i interpretar una gran varietat de fenòmens geològics (des de la formació i canvis en una roca fins als del relleu) que acabaran configurant el funcionament de la Terra i, a més, contribuint a l’adquisició de criteris per actuar de manera fonamentada i valorar la influència de l’activitat humana en el funcionament del sistema.

Cliqueu damunt els botons per ampliar informació

Canvis deguts a processos externs

Canvis deguts a dinàmiques internes

Esllavissades. Riuades. Cliqueu damunt el botó groc per ampliar informació

Visió sistèmica de la ciència escolar

Dimensió conceptual

Teresa Pigrau. Neus Sanmartí

Tradicionalment els currículums de ciències s’organitzen des d’una visió atomística, en la que s’estudien les diferents parts d’un sistema de manera aïllada, mentre que la visió sistèmica comporta estudiar una realitat des de la seva complexitat a partir d’analitzar-ne les interaccions entre les parts.

En la figura següent es mostra una manera de concretar la visió sistèmica en la ciència escolar, a partir de la qual afrontar l’estudi dels quatre models teòrics bàsics -per interpretar els sistemes físics, els sistemes materials,  els sistemes vius i els sistemes geològics-.

Exemple

No és el mateix plantejar un currículum per saber sobre els diferents òrgans del cos humà, que dissenyar-lo per respondre a preguntes del tipus “per a què li serveix el cor a la mà”.

En aquesta figura es recullen idees-clau i comunes que estan en la base de la construcció d’aquests models teòrics. Aquestes idees són:

Es pot especificar què hi ha fora del sistema (a l’entorn) i què hi ha i què hi passa a dins.

ESTRUCTURA

Parts i relacions entre les parts

Determinada pels elements que el formen i les seves interrelacions.

Per parlar de l’estructura utilitzem la descripció.

CANVIS I FUNCIONS

En les parts, relacions i en el funcionament

Es produeixen canvis tant en les parts i en les relacions entre elles, com en el funcionament global. Poden ser diferents segons les variables que intervenen i la modificació en una de les parts afecta a tot el sistema.

Per parlar dels canvis utilitzem l’explicació.

CONTROL-REGULACIÓ

de les interaccions

Genera processos de control-regulació a partir de les interaccions entre els elements que el formen i intercanviant energia, matèria i informació amb el seu entorn. Aquests processos depenen de factors limitants i afavoridors, i fan emergir nous constructes. Per això es diu que “en un sistema, el tot és més que la suma de les parts”.

Per parlar-ne utilitzem la justificació o l’argumentació.

Per exemple, les interaccions entre les diferents parts del sistema nerviós central possibiliten l’emergència dels llenguatges, pensaments, emocions

Temps

Els seus elements i les interaccions entre ells canvien dinàmicament però no necessàriament de manera determinista –com seria pensar que una causa sempre dóna lloc a una mateixa conseqüència-, ja que un sistema pot tenir un comportament no previsible (encara que sí que se’n puguin identificar regularitats).

Per parlar-ne no ho fem com si en féssim una fotografia, sinó com si parléssim d’una pel·lícula de la que no sempre sabem el final.

Escala

Es pot analitzar a diferents escales i, en cadascuna d’elles, es poden definir nous subsistemes i suprasistemes. En termes generals, tots ells tenen les mateixes característiques que el sistema de referència i la seva delimitació respon a convenis sobre cap on s’orienta la mirada. Quan es connecta l’escala d’observació directa d’un sistema amb alguna de nivell inferior podem interpretar com funciona aquest sistema, i quan es connecta amb escales de nivell superior, podem identificar els factors (limitants o d’altres) que expliquen com es controla i regula el seu funcionament.

En general, les justificacions es generen a partir de relacionar aquestes tres escales. 

Per exemple, l’estudi del model ésser viu el podem fer a escala d’organisme, o a escala dels subsistemes que el formen, a nivell d’òrgans o de cèl·lules, o bé també a escala supra com serien les d’ecosistema o paisatge. Així el cor, una cèl.lula o una pineda són sistemes que també es caracteritzen perquè per viure s’han de nodrir, relacionar i reproduir.

Així, per interpretar com funciona un organisme (un elefant, per exemple) al nodrir-se hem de pensar en com arriben els nutrients i l’oxigen a les cèl.lules, i al mateix temps, hem de pensar en factors de l’ambient en el que viu (la sabana o d’altres) que expliquen l’aportació d’aquests nutrients i de l’oxigen.

Aquestes idees són útils per afrontar l’aprenentatge de qualsevol model teòric de la ciència escolar a l’ensenyament bàsic i permet al professorat planificar què ensenyar, en quin ordre i plantejar preguntes i observacions que afavoreixin el procés de modelització.

A partir d’un context o problema que s’escull com a eix de l’aprenentatge, es selecciona el model teòric que guiarà l’estudi de la situació, tot i que cal tenir present que la realitat és complexa i que sovint, per resoldre el problema, serà necessari activar models diversos.

Els models bàsics de la ciència escolar

Els models bàsics de la ciència escolar

Teresa Pigrau. Neus Sanmartí

Una dificultat que hem d’afrontar els ensenyants és la de definir quins són els models bàsics d’una ciència escolar, és a dir, aquells que són útils a l’alumnat per connectar i organitzar els coneixements que van aprenent. 

Per prendre aquesta decisió, pot ser útil pensar en les grans idees que la ciència ha anat generant al llarg de la història. Ho ha fet en funció de diferents disciplines que conformen maneres diverses de mirar l’entorn:

Grans idees de la ciència
Models de ciència escolar

Comportament dels objectes i l’energia, a partir de les interaccions de les partícules en el temps i en l’espai

Composició, estructura i propietats de la matèria i dels seus canvis

Els éssers vius, la seva estructura, funcionament i evolució

La Terra, la seva història i els processos que li han donat forma

Per tant, un mateix objecte o fet es pot explicar des de diferents models teòrics en funció de la pregunta que ens fem. 

Per exemple, davant d’una roca ens podem preguntar com s’ha originat i, per respondre, cal disposar d’un model de canvi geològic. També ens podem preguntar sobre els materials que la formen, sobre la seva estructura i com explicar les seves propietats i canvis, i per respondre és necessari disposar d’un model químic de la matèria. També es poden fer prediccions sobre si és idònia per construir un edifici i, aleshores, necessitarem disposar d’un model del camp de la física.

Des d’aquesta perspectiva, té sentit planificar el currículum de la ciència escolar en funció d’aquestes quatre mirades, cadascuna de les quals possibilita afrontar l’anàlisi de sistemes del món natural, entenent per sistema, un conjunt d’elements que es relacionen entre si per dur a terme una o diverses funcions.

Definició de model teòric

Definició de model teòric
Dimensió conceptual

Teresa Pigrau. Neus Sanmartí

Tradicionalment els currículums de ciències s’organitzen des d’una visió atomística, en la que s’estudien molts conceptes aïllats i no es pot percebre la relació entre ells. En canvi, si organitzem el currículum de ciències a partir d’uns pocs grans models teòrics, possibilitem que l’alumnat comprengui uns fenòmens des de la seva complexitat integrant experiències, conceptes diversos, analogies, valors…

Un model teòric és una representació mental abstracta expressada per mitjà d’enunciats verbals, maquetes a escala física, dibuixos, fórmules matemàtiques, analogies o d’altres modes comunicatius.

Per exemple, el model mecànic newtonià ens explica tant per què no cauen els planetes com per què cau una poma, i possibilita fer prediccions sobre aquests fenòmens i molts d’altres.

La connexió amb els fets del món real és més o menys ajustada. Cada representació proporciona una perspectiva d’aquests fets i, per tant, en qualsevol cas sempre és parcial i una mica imprecisa. No obstant això, de vegades, les persones poden consensuar quins són els models que millor s’ajusten als fets, quan es miren i s’expliquen des d’una determinada perspectiva.

 

Aquests models permeten explicar un conjunt de fenòmens diversosfer prediccions es poden revisar a mesura que s’obtenen més evidències o s’analitzen les ja conegudes des d’altres punts de vista.