Teresa Pigrau. Neus Sanmartí.
Tradicionalment s’anomenen com a canvis físics o febles els que es caracteritzen perquè la substància és la mateixa a l’inici que al final del canvi, tot i que la podem observar com a diferent. Alguns d’aquests canvis interessants per ser observats són els d’estat, la dilatació, la dissolució i la difusió. Quan s’expliquen, és important parlar de la conservació de les substàncies i dels canvis en l’estructura (que requereix imaginar la matèria formada per partícules que es conserven tot i que sembla que és diferent a la inicial).
En els canvis d’estat sovint es creu que en cadascun les substàncies són diferents i, fins i tot, en alguns casos s’utilitzen noms diversos per a un mateix material. Per exemple, en el cas de l’aigua es parla de gel, aigua i vapor, tot i que en tots els estats la substància és la mateixa.
Per passar d’un estat a un altre cal transferir energia, en un sentit o en un altre (entrar o sortir). Cada pas entre estats rep un nom (fusió, vaporització, condensació, solidificació…), i tots ells són reversibles.
Quan una substància canvia d’estat, canvia la distància entre les partícules, el seu moviment i com estan ordenades.
En la dilatació (el canvi contrari del que s’anomena contracció), quan es transfereix energia augmenta la distància entre les partícules perquè es mouen més ràpidament quan s’escalfa el material i, per tant, ocupen més espai (volum). Una idea alternativa a revisar molt arrelada és que aquest augment de volum es deu a que són les partícules les que es dilaten. Cal posar-la en qüestió.
En les dissolucions, el canvi es deu a la interacció entre substàncies. En el cas de l’aigua, quan actua com a dissolvent interacciona amb d’altres substàncies (soluts com, per exemple, sucre o sal), i les partícules d’aquestes es reparteixen entre les de dissolvent, però no canvien ni unes ni les altres.
En el fenomen de la difusió, les partícules de la substància que es difon es dispersen, ja sigui en les d’un líquid, ja sigui en les d’un gas. Per exemple, quan notem una olor, és perquè les partícules del perfum s’han dispersat per l’aire i així el sentit de l’olfacte les detecta.