Teresa Pigrau. Neus Sanmartí.
Les aigües dures (o calcàries) són aquelles que contenen una gran quantitat de sals minerals dissoltes, principalment sals de calci i magnesi, en contraposició a les sals blanes (o toves) que tenen un nivell de concentració baix.
La causa de la duresa de l’aigua és sobretot la dissolució de les sals quan l’aigua de la pluja i dels rius s’infiltra en el terreny i dona lloc a les aigües subterrànies. En funció dels tipus de roques que formen els terrenys, l’aigua dissol els seus minerals. Les roques carbonatades, com les calcàries, són les que es dissolen més fàcilment (gràcies al diòxid de carboni que conté l’aigua). Per tant, les poblacions que s’abasteixen d’aigües provinents de terrenys calcaris, tenen aigües més dures que les que provenen de sols granítics o volcànics.
El calci de l’aigua dura no és un contaminant i, de fet, aporta aquest element a la dieta, que és important per a la calcificació dels ossos. Per contra, dona lloc a residus que s’adhereixen a les canonades i poden obturar-les. Tot i així, aquests residus, si se’n controla la quantitat, protegeixen de la corrosió els interiors de canonades i dipòsits, cosa que no succeeix quan les aigües són blanes. Una de les característiques de les aigües dures és que, a l’afegir-hi sabó, fan menys escuma que les aigües blanes. Es pot comprovar a l’aula, incorporant una dissolució de sabó (feta amb aigua destil·lada) a una ampolla amb aigua blana i a una altra amb aigua dura (les quantitats de sabó i d’aigua han de ser iguals a les dues mostres). Caldrà agitar les barreges un mateix temps i amb la mateixa intensitat, i observar la quantitat d’espuma que es forma, el temps que dura i la transparència de la dissolució.
Es pot repetir l’experiència afegint unes gotes de detergent en comptes de sabó i observar les diferències.
El sabó i el detergent són compostos diferents, que tenen propietats diverses, tot i que comparteixen la de ser ‘tensioactius’, és a dir, de disminuir la tensió superficial de l’aigua. Els sabons s’obtenen a partir de substàncies naturals (greixos d’origen vegetal o animal). En canvi, els detergents es fabriquen principalment a partir de matèries provinents del petroli. En l’ús per a la neteja amb aigües dures, els sabons a més de fer menys escuma que els detergents, donen lloc a substàncies que són insolubles. És per aquest motiu que a la imatge s’observa que la barreja no és transparent.
Si bé per l’origen es pot pensar que els sabons són més sostenibles ambientalment que els detergents, a la pràctica aquests són més ecoeficients si se’n fa un bon ús. Els sabons tenen el desavantatge que deixen residus i, per tant, necessiten més quantitat d’aigua per aclarir i més temps a la rentadora (més consum elèctric). Tot depèn però, de les substàncies que s’afegeixen al detergent i de la quantitat que se n’utilitza. Per exemple, si tenen fosfats, aquests van a parar a les aigües residuals (i als rius i llacs) i afavoreixen el creixement d’algues. A més, sovint, amb la il·lusió que a més detergent, més neta la roba, se’n fa servir més quantitat de la necessària. Serà important, per tant, aprendre a llegir les etiquetes i identificar els additius que conté un detergent o un sabó, que poden ser molt diversos i contaminants, i les recomanacions per al seu ús.